La terra, un tresor

REFLEXIONS

16/03/2012

A dia d’avui, podem dir que el nostre musical ja té forma i que estem molt més motivats que els primers dies, que no sabíem ben bé com començar ni què fer.

A nivell de grup aquest treball és tot un repte, ja que inventar-nos tot una història, cantar, ballar, pensar en la vestimenta, la decoració de l’escenari,... i posar-nos d’acord entre tots tenint en compte els gustos i preferències de cadascun de nosaltres. Arribant a un resultat que reflecteixi tot el nostre esforç i les ganes que li estem posant.

En les primeres classes que hem tingut amb na Carmen hem estat seguint amb la història, buscant cançons que ens agradessin, ampliar els diàlegs i caracteritzar els personatges. De la mateixa manera, amb en Toni hem fet algun exercici de desinhibició, escenificant una obra ja feta en grups de tres persones.

El que ja tenim clar és la primera escena, en la que apareixeran l’olivera, el sol, els avis i la nena; ja hem començat a caracteritzar el sol.

Per a les properes classes, tenim pensat acabar la història i que sigui del gust d’en Toni, el professor, ja que cada dimarts tenim revisió del que anem fent i ens dóna propostes de millora i noves idees. També, per a que Carmen ens pugui ajudar, ja hem començat a pensar amb materials que podem utilitzar per a crear les diferents vestimentes com per exemple, paper de diari per a fer la gonella de la pagesa.  

26/04/2012

Aquests darrers dies ja hem aclarit un tema que ens tenia molt preocupats, les cançons del nostre musical. En un principi teníem moltes idees però ens trobàvem amb la dificultat d’aconseguir la melodia i poder-la adaptar a les nostres necessitats. Degut a la dificultat de trobar les cançons melòdiques, és a dir la base musical, varem tenir que editar-la amb un programa especial (audacity), per tal d’eliminar les veus. El fet de ser persones de diferents edats feia que hi hagués diverses preferències; el que teníem clar és que hi apareguessin cançons d’algun grup local, així com música familiar pels infants. Finalment les cançons triades pel nostre musical són;

§  “Tubullar bells” de Mike Oldfield.

§  “Dime que me quieres” de Tequila.

§  “Ya no puedo más” de Camilo Sexto.

§  “Bona nit blanca roseta” de UC.

§  “Jo tinc una enamorada” de UC.

§  “Bad romance” de Lady Gaga.

§  “Doraemon”.

§  “Marcha” de Madagascar.

A mes, podem dir que el nostre diàleg ja està acabat, amb això volem dir que podem dedicar-nos a pensar en el decorat que ens agradaria i amb les nostres coreografies. 

Per altra banda, hem hagut de canviar la nostra idea inicial de fer la gonella amb paper de diari, ja que ens limitava la llibertat de moviment a l’hora de ballar. També hem estat intercanviant idees sobre com volíem que fossin els nostres disfresses, com per exemple volem que el sol tingui dos cares, és a dir, per davant serà un sol trist i molt enfadat i per darrera un sol content i molt brillant; de l’olivera tenim clar que el seu vestuari li ha de permetre el moviment i no pensar que encara que sigui un arbre no es mouen o que els animals tindran una base de la roba d’un color específic afegint-li detalls com calentadors, llana,...

En aquesta sessió tots els grups hem posat en comú els materials que farem servir pel decorat. D’aquesta manera volem sortir tots beneficiats i tenir unes despeses menors, ja que no contem amb pressupost per part de la universitat. 

10/05/2012

Aquests darrers dies hem estat preparant i assajant les coreografies a casa d’un membre del grup. Això ja ho varem parlar prèviament amb Carmen, ja que varem pensar que d’aquesta manera aprofitaríem més el temps, evitant-nos els desplaçaments, els descansos i els horaris fixes. També pensarem que així podríem deixar els materials en un lloc determinat, evitant així tindre que moure’l i que es pugui fer malbé.

Hem acabat gaire bé totes les coreografies, tant sols ens queda una per muntar i anar millorant la coordinació de la resta. Això ens permetrà poder dedicar més temps als vestuaris i decorats, ja que és el que portem més endarrerit.

Nosaltres hem pensat fer dos estructures de canyes de forma circular i de grans dimensions. Les volem utilitzar per a decorar l’escenari i com element suggeridor amb l’entorn que tractem. També hem pensat fer un pont amb caixes de cartró i una tela per simular el riu.

Durant els assajos que hem anat tenint amb Toni, ell ens ha anat supervisant i donant algunes premisses sobre allò que hem de millorar, així com també ens ha anat advertint, no només a nosaltres sinó també a la resta de grups, que ja és hora d’aprendre’ns els diàlegs.

20/05/2012

Aquest diumenge hem quedat per a preparar els materials que necessitem pels nostres decorats. Varem fer dos grups de feina, per així aprofitar més el dia i poder assajar en acabar. Un dels equips s’encarregava de fer el pont, és a dir, preparar les capses de cartró, tallar-les, pintar-les,... i l’altre s’encarregà de crear les estructures amb canyes. Per a fer aquesta estructures varem utilitzar canyes d’aigua, corda, cèrcols, brides i cinta americana, i ens varem valer de l’ajuda d’algunes de les nostres parelles. Per a crear-les és necessari anar a un torrent que no hagi sigut netejat, elegir-les i tallar-les, aproximadament unes 200. Cal triar-les de l’altura adequada, el més rectes possibles, i que no siguin gaire verdes, ja que sinó es trenquen amb molta facilitat.  

El muntar-les ha sigut una feina molt laboriosa, ja que és una estructura de grans dimensions, la qual requereix un espai ampli i preparació prèvia. Una vegada seleccionades, es fa la base per a que sigui estable i no caigui, i desprès es van posant les canyes correlativament i es van lligant.

L’altre grup de feina va fer la recollida de caixes de cartró, unes 7 o 8, els obrirem i els he pintarem en color marron, per a simular un pont. A aquest li férem ratlles negres per fer com si fossin pedres, i ens queda pendent muntar els arcs.

Una vegada acabats els decorats, varem passar a preparar i assajar l’últim ball que ens quedava per definir. Una vegada preparat, Vicent va cantar la cançó mentre nosaltres feien la coreografia i un altra persona la gravava per veure el resultat. 

Dimecres, 6 de Juny de 2012

Falten, tant sols, dos dies per a la representació i estem molt nerviosos. Ens falten alguns retocs, però ho tenim tot quasi acabat! No sabem com serà la representació davant tants infants petits, però de segur que les mestres i companys faran tot el possible per a que tot surti bé.

El meu disfraç, concretament, m'està portant bastants mals de cap, ja que el globus gegant s'ens va esclatar, el paper amb cola es va arruar, la cola no era prou resistent, la pintura groga se'ns va aferrar al Vicent i a mi per la pell i vam haver-nos de posar disolvent i ens vam irritar (la pell), no sé com posar-me els raigs del Sol pels braços i cames... M'estic tornant boja! Tot i això, tots els dies que quedem per assajar reim molt i ens ho passem molt bé. Crec que els nervis ens fan desvariar un poc i actuar molt més que al princpi; això en concret ho he vist molt marcat: ahir fèrem un assaig i tots exageràvem moltíssim a l'hora de representar! Poden ser dues coses: o que hem après molt o que ens hem tornat completament bojos!

Esperem que tot surti bé passat demà! 

Assajant un ball! "Bad Romance"

El Sol (jo) cantant: amb les orelles m'heu de sentir!

"A Sta Eulàlia haureu d'anar"

La Mati ja assajava amb el seu disfraç per avesar-se

El Vicent dins el paper talment!

 

Per a despedir-me...

Aquest és el resultat, més que final, del meu darrer treball...

M'ha encantat aquesta assignatura !!!!!!!!!

Jueves, 26 de Enero de 2012

La última de las reflexiones que escribiré tiene que ver con mis marionetas. Están quedando preciosas. Me ha gustado mucho esta actividad, pero sigo en mis 13, por muy bonitas que sean, me ha costado tanto esfuerzo y tanto tiempo que se ha convertido en una obligación, y cuando algo que te gusta se convierte en obligación pasa a ofrecerte un sabor de boca, tal vez, no tan dulce.
Me ha encantado esta asignatura, ya tengo ganas de que llegue el segundo semestre para "conocer" las nuevas asignaturas.

Dijous, 26 de Gener de 2012

Ja per a acabar, només em queda fer una darrera reflexió per a concloure el meu bloc amb respecte a l'assignatura de Psicologia.
Tenim l'examen d'aqui una setmana, més o menys, i per una part estic tranquil·la, ja que he realitzat molts d'exàmens amb la Tiana abans; per una altra banda, però, estic neguitosa, ja que l'últim treball que vam fer ens va costar moltíssim, i hem baixat un poc més la nota. M'agradaria poder compartir opinions a classe, he trobat a faltar reflexions de tots els companys juntament amb la Tiana, per a parlar del que hem fet, és a dir, amb els treballs. He agraït molt els comentaris dels treballs, però, tal volta, especificar un poc més què és allò que ens falta, a més de per a pujar la nota, per a arribar a un pensament i a unes reflexions un poc més aproximades als objectius de l'assignatura.
A banda d'això, Psicologia i Educació Inclusiva, han estat les dues assignatures amb les que més he disfrutat. He acabat molt contenta, tant aprovi com no.

El "Bebé Heavy"

De momento, éste es su aspecto!! Veremos cómo queda en un par de días!

El mundo de Elea

Cuenta una leyenda que en aquella pequeña casa escondida entre las frondosas ramas de diferentes tipos de árboles, hace algún tiempo ocurrían cosas fascinantes. Tal vez tenga algo que ver con la mirada, casi violeta, de aquella preciosa niña, que siempre decía que no vivía allí, pero nunca la vimos en ningún otro lugar, y que cada 12 meses cumplía un año más pero nunca crecía, ni dejaba asomar cambio alguno en su cara o cuerpo.
Quisimos hablarle para saber más de ella. Al hacerlo, brillaban sus hermosos y blancos dientes, y esos ojos violetas, impresionantes, de los cuales no te podías desprender una vez empezabas a mirarla. Mi hijo, Eric, se enamoró desde el primer momento. Cada día quería estar con ella y conocerla un poco más. Siempre que Eric volvía a casa, lo hacía fascinado, ya que su nueva amiga le había enseñado lugares maravillosos.
Yo no podía entender cómo iban a tantos lugares en tan poco tiempo; cuando Eric me lo contaba parecía tan real como si estuviera allí mismo. Un buen día, me presentó a la niña. Elea se llamaba; era preciosa, ciertamente encandilaba a todo aquel que se atrevía a mirarla. Entonces, nos llevó a vivir, lo que sería, una aventura.
Un día, nos invitó a hacer una excursión por el bosque, y aceptamos encantados. Elea conocía el recorrido a la perfección, y cuidó cada detalle para que la salida fuera perfecta. Antes de salir nos mostró una gran cesta que había preparado ella misma, llena de castañas asadas y gran cantidad de bebidas muy frías.
Comenzamos a andar y andar, cada vez nos encontrábamos más lejos; todo se iba haciendo más oscuro. Pero, de repente, al fondo del bosque, comenzamos a ver una luz brillante, además de oler un aroma que nos resultó lo más dulce del mundo. Llegamos a una cueva, en la que había muchas luciérnagas volando; tras unas palabras de Elea, éstas se juntaron para crear una gran luz a nuestro alrededor. Así, pues, decidimos adentrarnos en la cueva.
Cuando parecía que llegábamos al final de la gruta, ésta se ensanchó más y más, hasta el punto de no ver el final, además de no ayudarnos una fina niebla que, poco a poco, se disipó; fue entonces cuando vimos dónde nos había traído la niña. Era una caverna de cristales brillantes y de un tamaño inimaginable que, con los pocos rayos de sol que entraban por el techo, hacían unos juegos de luces hipnotizantes.
Realmente quedamos encandilados de tanta belleza. Seguimos andando hasta llegar a lo que todos denominamos “el paraíso”. En él, todo era posible, los animales hablaban, la gente era joven, aunque decían tener más de 200 años, con unas palabras mágicas, podíamos volar…
Elea nos dijo que ésa era realmente su casa; nos contó que su nombre, realmente, significaba “Hada que ilumina el camino”. No podíamos creer lo que nuestros ojos estaban viendo.

La hermosa niña nos preguntó si queríamos acompañarla en su paraíso para siempre; nos había estado observando durante mucho tiempo y, comentó, nuestra bondad era tan hermosa y grande que quería compartir su mundo con nosotros. Tal vez fuera por el impacto de tanta belleza junta, no lo sabemos exactamente, pero todos, de forma unánime, aceptamos.
Con el tiempo, Elea y Eric terminaron casándose. No volvimos nunca más al sitio de donde nos fuimos, casi no nos acordábamos de cómo era si quiera. Sólo recuerdo que han pasado mil años y aun miro este paraíso, totalmente embelesada, como si fuera la primera vez.






Fin