Les meves dues activitats especials :)

Una de les activitats que més m’ha agradat ha estat la de dibuixar espais amb diferents línees i pintar-los amb ceres i, després, dibuixar 15 peixos que no fossin comuns, sinò inventar-me espècies noves de peixos per a, en acabar, repassar-los a sobre de la làmina de ceres per a que quedessin de colors.
M’ha encantat aquesta activitat, i per diverses raons. Era la primera làmina que havíem de pintar amb ceres, així que estava més motivada que a la resta de làmines (que ja se m’havia fet un poc més repetitiu); a més, encara que m’hagi portat molta feina i pensar molt això d’inventar-me espècies noves de peixos, he rigut molt jo tota sola; realment ho he passat molt, molt bé. Miro el dibuix, ja acabat, i se m’escapa un somriure.
A més, vaig utilitzar la tècnica amb dos infants que he cuidat molts d’estius que tenen 8 i 9 anys , i els hi va encantar. Vam riure molt amb els nostres peixos, i, una volta ja eren de colorins, van quedar preciosos.
Me sentit tranquil•la, relaxada, satisfeta... És una activitat un poc llarga per a fer amb els infants, però crec que és una activitat dirigida i que, a la vegada, promou molt la llibertat d’expressió i la creativitat. Penso que és molt completa: els infants pinten dins unes formes que han realitzat ells i amb els colors que vulguin i, llavors, pinten 15 peixos com ells vulguin. Hi ha poques normes, per a dir-ho d’alguna manera.
Trobo que, plantejant l’activitat d’una manera un poc més senzilla, es podria dirigir a infants molt petits i tot; m’agradaria provar-ho alguna vegada.
A més, l’altra activitat de la qual m’he enamorat i que, quan acabi el curs, penjaré a la meva habitació, ha estat la de fer un dibuix i, després, escriure els nostres pensaments, o una cançó, o el que volguéssim però amb la forma del dibuix. Jo vaig fer la silueta d’un cavall i he de dir que pel temps que feia que no en dibuixava un, em va quedar prou bé.
Després,vaig veure que la gent escoltava música i l’escrivia a sobre dels seus dibuixos. Justament el dia d’aquesta activitat, jo venia excessivament feliç d’un menjador d’una escola de Sant Antoni. M’havia trobat amb nens de 12 anys un poc nerviosos i que semblava que necessitessin una atenció més marcada. Em va costar, però finalment, després d’una baralla que van tenir entre ells, van tornar a jugar tots junts i, abans de que jo marxés, em van preguntar si em quedaria sempre amb ells i, com els hi vaig dir que no, em preguntaren que quan tornaria.
Realment m’encanta la meva feina i quan sorgeixen situacions com aquesta realment hi penso hores i hores, penso si ho he fet bé, què puc millorar, si els nens de veres han estat contents, si ho faria diferent si tingués la oportunitat... Així, doncs, vaig decidir escriure el que em va sortir del cor. Ho vaig fer directament a sobre del dibuix, no ho vaig fer en brut. Me la vaig jugar, es pot dir.

“Sólo con una sonrisa se ilumina una parte de mi; con una mirada, además, un escalofrío me recorre los brazos. Tan sencillo como acercarte, tan agradable como quedarte en silencio para poder escuchar. Sólo un silencio. Cuando el tiempo se para. Todo lo demás no existe. Tan especial es que te cojan de la mano, aunque la madurez esté asomando, que no entiendes cómo has sido capaz de emocionarte de tal manera como para romper a llorar como tiempo atrás. Una sonrisa gigante; una mirada. Si me dejas, intentaré estar contigo”.


M’agrada molt com ha quedat el meu dibuix amb els meus sentiments, literalment, plasmats en ell. Em vaig emocionar amb aquesta activitat, perquè les dues coses més importants per a mi en la meva vida, les he aconseguit juntar en una: l’amor pels cavalls i pels infants.
És estrany aquest sentiment perquè és molt paregut i, a la vegada, molt diferent. M’agrada molt la mescla que he aconseguit plasmar en aquest dibuix. Després, també l’havíem de repassar  a sobre de la làmina pintada amb les ceres però, aquesta vegada, ho havíem de fer al revés per a que les lletres es poguessin llegir de dret. No m’ha suposat ninguna complicació haver de fer això, però m’ha decepcionat una mica que les lletres quedessin tan claretes... He posat aquesta foto, de les lletres sense repassar, perquè es veuen millor les paraules i la forma del dibuix.
La dificultat que més m’ha perseguit ha estat el temps, ja que, com ja he dit a les altres memòries, vaig començar les classes una setmana més tard que la resta, o sigui que, constantment, he anat unes quantes activitats per darrera els meus companys. Semblava que no s’acabaven mai. Però concentrant-me i quedant amb els meus companys, he aconseguit anar al mateix ritme que la resta.
Tot, en general, m’ha agradat moltíssim, totes les activitats eren especials en algun aspecte. L’assignatura, però, ha ressaltat per una característica en concret: trobo que hem treballat realment bé degut a la manera de deixar-nos treballar a la classe. És a dir, de vegades ens sentim com infants petits, als quals han de renyar constantment per a que facin la feina demanada. Nosaltres ja tenim una edat en la qual, si no sabem ja el què és bo per a nosaltres, no molta gent s’atrevirà a dir-ho. Així que, la gent que es queda a classe és per a fer feina, òbviament i, el deixar-nos anar als nostres ritmes personals, parlar, escoltar música, riure... Fa que l’assignatura sigui una manera preciosa de passar l’estona entre amics i amb art, rodejada de colors, alegries i sentiments. Ha estat una molt bona sensació, aquesta de treballar en classe, tots junts. I aquestes, han estat les activitats que més he pogut gaudir.