En primer
lloc vull dir que és la segona vegada que tinc el gust de veure aquest
documental i que m’he emocionat com si no l’hagués vist mai abans.
La
primera vegada va ser al segon curs del FP d’Educació Infantil que vaig acabar
l’any 2010 (el passat), a l’IES Antoni Maura. He d’estar agraïda per què vaig
poder gaudir del vídeo abans que els meus companys de classe perquè vaig
decidir acabar el meu FP a Mallorca, per a canviar d’aires i “conèixer món”,
encara que no he anat molt lluny d’Eivissa.
Opino com
el mestre; cada vegada que he vist aquest documental he sentit, ja no les ganes
(que també) sinó la necessitat de ficar-me dins d’una aula i dedicar-me a ser
mestra per a la resta de la meua vida.
Vaig
tenir una experiència molt similar a la de ser mestra l’any passat, que vaig tenir
la sort d’estar de tutora a l’escoleta nova del Molinar, a una aula de 2-3
anys. Crec que en tots els meus anys de ser monitora mai havia tingut una
diversitat d’alumnes tant gran com la d’aquesta classe; a més, que era la meva
primera vegada com a Tutora – Educadora. Ja havent vist aquest documental, de
veres tenia ganes de treballar les emocions, els sentiments, les angoixes que
puguin sentir els més menuts... He de reconèixer que va ser un fracàs per la
meva part. Vaig fer tot el que vaig poder però al tornar a mirar aquest
documental, me n’he adonat que no vaig aconseguir res en comparació amb tot el
que ha fet aquest home, Toshiro Kanamori, en dos anys amb el mateix curs. També
he de ser menys dura amb mi mateixa i acceptar que era molt difícil aconseguir
un treball que mínimament s’assemblés al treball d’aquest mestre japonès;
primer, perquè els meus infants tenien 2-3 anys (la meitat van començar que no
arribaven als 2 anys), segon perquè era el meu primer any com a tutora i,
sincerament, no en tenia ni idea i, tercer, perquè jo sí que crec que l’edat de
les persones influeix, ja que va directament relacionat amb les experiències
que tenim a la vida. Jo no he tingut l’oportunitat (gràcies a Déu) de sentir el
dolor de perdre dos fills, ni d’haver passat per moltes aules amb molts d’alumnes,
tots diferents, com les seves famílies. Amb tot això, al que vull arribar és a
que espero un dia poder semblar-me, encara que sigui un poc, a aquest
espectacular mestre.
No m’ha
agradat estar a classe mirant aquest documental i sentir gent dient tonteries
en segons quines imatges, rient en alguna situació que no es mereixia la burla
i fent bromes que no venien a compte en aquest moment. Em sap greu, però aquest
documental és per a, quasi, ni fer remor al respirar mentre el veiem. Sento que
té un missatge tant increïblement gran i especial, que l’hauríem de veure una
volta al mes de forma obligatòria a classe (ja que penso que si no és de forma
obligatòria, molta gent no el tornaria a veure, segurament, per peresa). Trobo
que cada volta que es veu aquest documental, trobes alguna cosa nova en la que
no t’hi havies fixat l’altra volta que l’havies mirat, o sents algun comentari
d’algun nin o del mestre que no havies escoltat abans, o et trobes amb una
mirada que no havies percebut amb anterioritat. A mi m’ha passat. No recordava
el dolor tant gran que sentia la Miyafu (no sé si es deia exactament així) quan
explicava que va perdre el seu pare. Aquest moment va ser especialment emotiu
per a mi, i just el dia que el mestre ens posà el vídeo, ja que feia pocs dies
que jo havia perdut a algú molt, molt especial per a mi. Se’m va encongir el
cor. Tot el que ella explicava entre llàgrimes ho sentia jo des de el fons de
la meva panxa. Fa dos anys enrere, vaig sentir una empatia molt gran quan la
nina contava la seva experiència, però res a veure amb el que vaig sentir
divendres passat; no té comparació.
Per això
no menteixo quan insisteixo en què cada volta que dediquem un petit temps de la
nostra vida en recordar aquestes interaccions entre els infants i l’esforç i l’amor
del mestre, digne exemple a seguir per tots els que estem estudiant; perquè a
mi m’ha passat, he sentit coses diferents aquesta segona vegada que he vist el
vídeo; he empatitzat més.
Si alguna
vegada algú m’arriba a dir que es sent deprimit o sense forces a l’hora de
treballar amb infants, tinguin l’edat que tingui, sigui per la raó que sigui,
de segur que “l’obligaré” a veure aquest documental. El tinc apuntat i remarcat
amb subratllador al meu ordinador, on
tinc apuntada la seva direcció al youtube i està afegit a la meva llista de
vídeos preferits.
>He
decidit penjar aquesta altra reflexió, a més de la del llibre Quiet, per una
raó similar a la del llibre. Sento que necessito expressar el què he sentit a l’estar
una estona en silenci prestant atenció a aquestes experiències. No hi ha millor
manera d’explicar un sentiment que mirant-ho amb els teus propis ulls; una
feina d’un any (en aquest any, de dos, perquè era el segon any que el Toshiro
tenia la mateixa classe) reflectida en un vídeo d’uns 40 minuts de llargària.
Què més es pot demanar? Es pot aconseguir. Una classe d’infants, de curta edat,
empatitzant amb els seus companys, ajudant-se entre ells, estimant-se, gaudint
de les diferències de cadascú... Si ho sabem treballar, si sabem treure fora
totes aquestes capacitats amb les que naixem tots, de segur aconseguirem que
els “nostres” infants gaudeixin més del seu moment, aconsegueixin ser feliços
anant a l’escola i, en un futur, els hi pugui servir de cara a viure en una
societat adulta, amb pocs sentiments d’aquesta mena.
