Divendres 9 de Desembre de 2011.

Després de tant de temps sense escriure al bloc, ja m’hi he posat una altra vegada. He tingut molta feina amb els infants amb els que treballo, i també a la universitat!

Començaré dient que la darrera setmana de Novembre em vaig posar a començar el treball de les tèmperes. No em pensava m’anés a costar tant! Mescles i més mescles! En vaig fer un en dimecres, el dels colors primaris amb el blanc, i vaig estar més de dues hores i vaig gastar la meitat de les pintures. Així que vaig decidir fer el següent a l’endemà a classe, per a fer-ho amb el Vicent, ja que les tèmperes són dels dos. He de dir que, fent el mateix dibuix però amb el negre en comptes de fer servir el blanc va ser més reconfortant, però no pels colors, sinó per l’ajuda que representa que algú t’ajudi a fer les mescles. Li he de donar les gràcies al Vicent. Crec que de moment ha estat el treball que més m’ha estressat.

A la setmana següent, la primera de Desembre, vaig portar el meu bloc a una de les escoles on faig feina de monitora de menjador, i una de les nenes em va fer un retracte. He de dir, també, que van haver de fer “pedra, paper i tisores” entre 5 perquè totes em volien dibuixar (crec que els hi agradava més la idea de que les dibuixés jo a una d’elles, però no ho afirmaren). Em vaig sentir bastant incòmoda, la veritat. No m’agrada estar quieta, ni tan sols puc deixar els peus sense moure’ls ni tant sols un minut! La Paula (la nena) tota l’estona em renyava perquè no aturava de moure’m! Em mirava amb els ulls mig tancats, i anava poc a poc fixant-se en cada punt de la meva cara. Vaig pensar: “m’hauria d’haver maquillat”. Quina tonteria. Però, de veres, no em va agradar gens ni mica.

Després, el dibuixar-la a ella sí que em va agradar. Ella estava molt contenta i quieta mentre jo la dibuixava. També ho va estar quan va veure el seu retracte, això em va posar molt contenta. Tal vegada necessiti que una nena em feliciti per a sentir-me millor.

A l’endemà de fer els retractes, vaig decidir que ja era hora de posar-me al dia amb els meus companys, així que vaig agafar les ceres i em vaig posar a fer tots els dibuixos que em faltaven: difuminar el dibuix d’uns retalls amb ceres, de línees amb paper tallat fent formes, difuminar núvols amb els dits (sense que quedi res en blanc) i, una altra vegada, difuminar núvols però amb paper higiènic. Aquestes activitats em van agradar molt. Em van relaxar, realment.

I l’últim dia que vam anar a classe, vam fer una activitat que em va sorprendre: tothom va començar escrivint una història i, llavors, ens havíem d’intercanviar les fulles i seguir amb la història que el company havia començat. Al final les vam llegir totes. No em va agradar que moltes lletres no s’entenien i, no sé què passa amb la meva, però ningú l’entenia, i això que em vaig esforçar bastant. Trobo que és una activitat molt divertida, i més si la realitzes amb infants, però trobo que essent 30 persones a classe, inventar-se 30 històries en una estona, va ser massa... Vaig acabar molt agobiada. Un altre aspecte que no em va agradar, va ser que la gent (encara que només volgués riure) va acabar escrivint xorrades sense sentit i que, personalment, no em feien ganes de riure, però, cadascú és com és.

En general, però, puc dir que estic  molt orgullosa de la meva feina, perquè he avançat tot el que volia per a posar-me al mateix ritme que la resta. Només em queda l’activitat de pintar amb les tèmperes 60 espais. Aquests ja estan fets, només falta fer les mescles i pintar els forats. Com aquests espais tant sols els he de pintar, no els he de canviar, he fet el dibuix amb un significat molt important per a mi. Més encara, als tres dies d’haver-ho fet, vaig patir una pèrdua molt important, relacionada amb el dibuix. Ha estat una coincidència bastant estranya però, per això mateix, pintaré el dibuix el millor que sàpiga.