Setmana del 24 al 28 d’Octubre del 2011.

Aquesta setmana m’he sentit molt relaxada. He acabat el meu dibuix que compta amb quinze peixos inventats, de diferents espècies, en una mar bastant específica i única. Vaig riure molt jo tota sola imaginant-me que els peixos eren vius, i en què pensaria si em trobés un d’aquests un dia de platja. Se’m va fer un poc pesat haver de repassar-los a sobre del dibuix de ceres, però al veure el resultat, se’m va escapar un somriure gegant. Preciós!

Després, vaig començar a fer l’esbós del dibuix que després hauria d’escriure per sobre. Com que fa 12 anys que tinc el meu cavall, i últimament passo molt de temps amb ell, vaig voler ver la cara d’un. A més, justament aquell dijous (el dia de classe) jo havia passat un dia genial al menjador on em va tocar anar a fer una substitució (a Sant Antoni) i ho havia passat genial, ja que els nins no em coneixien de res, i vam estar parlant més de 45mins, i, abans de marxar, em van demanar si tornaria per estar amb ells el pròxim dia. Aquests nins tenen 11 i 12 anys, el que va significar molt per a mi, ja que amb les altres monitores no solen obrir-se per parlar, o elles mateixes no solen fer gaire cas quan un d’ells s’enfada. En canvi, a mi em va tocar la loteria.

Per aquesta raó, les meves frases a sobre de l’esbós, foren per parlar dels nins, dels meus nins; en general, de tots els nins que, en 6 anys, han passat per la meva vida. Va haver-hi un moment que se’m van remullar els ulls de l’emoció. Em va costar molt que quedés bé el dibuix, és més, quan vam marxar jo encara no l’havia passat a net ni tan sols, però, en arribar a casa, vaig tornar a agafar el dibuix del cap del cavall i vaig decidir acabar-lo. Una volta vaig escriure tot el que sentia, vaig decidir repassar-ho a sobre del dibuix de les ceres. El meu “cavall de sentiments”, com li he volgut dir, ha quedat preciós. Crec que el plastificaré per a no perdre’l mai.