18 de Novembre de 2011.

Aquesta setmana hem començat parlant de Vygotski. La seva tesi és molt pareguda a la de Piaget; el més destacable són les interaccions socials; Vygotski, però, destaca les interaccions socials, entre persones. Piaget també parlava de les interaccions amb el medi i els materials.

També m’ha sorprès que, encara que s’assemblin tant, per a Piaget va primer, abans que el llenguatge, el pensament. Per a Vygotski, en canvi, a l’inversa.

Em va molt bé anar posant exemples a classe de cada autor i situació, i anar recordant els autors passats també trobo que ens ajuda molt a fer les “assimilacions” i els esquemes adequats.

La metàfora de “La bastida” m’ha costat un poc més. Realment, amb tants de noms, em costa relacionar i diferenciar tots els conceptes i el que realment ens volen dir un per un. El que he entès és que està completament relacionada amb els esquemes de Piaget, que parteixen d’uns coneixements previs, que serien els esquemes, i unes aportacions noves que s’han d’anar assimilant amb les altres per a “fabricar” nous esquemes.

Llavors també ens trobem amb l’ensenyament recíproc Palincsar i Brown, que està relacionat amb la teoria de Vygotski i parteix del concepte de Bastida, per a la lectura de textos, contes, històries... Va més enfocat al segon cicle d’infantil, però amb unes bones adaptacions, també es pot treballar en el primer.

Per acabar, vam parlar d’Ausubel, de la seva teoria sobre el tipus d’aprenentatge. A més de que ens trobàvem al final de la classe, estava un poc espessa i no ho vaig acabar d’entendre del tot. Ho hauré de repassar per a relacionar conceptes.

Aquesta setmana ens han donat unes fitxes que haurem de relacionar amb la teoria donada a classe i opinar sobre les seves parts bones i dolentes i pensar estratègies que podriem seguir abans o en comptes de fer servir aquestes. Encara no hem començat perquè ens queden un parell de coses per acabar, però ja ens les hem mirat i, personalment, no tinc gens clar què és el que hem de fer. En aquestos moments estic contenta de treballar en grup!

11 de Novembre de 2011.

Aquesta setmana hem començat amb en Zinmmerman. M’ha semblat difícil per què el dia que ho començarem jo no hi era. Però amb els apunts que m’han deixat i la resta que hem vist a classe, més o menys ja m’hi trobo.

A l’hora d’acabar el treball de Conductisme, em perdia molt... Crec que encara no ho tinc del tot assimilat; hauré de quedar amb algun company de classe per a que m’ajudi (abans de que se m’ajunti més matèria) o, directament, demanar-li a la mestra.

També, vam començar amb el Piaget. Això ja m’agrada un poc més. Tal volta és per què tot em sona d’altres anys o, simplement, per què la seva teoria i la seva història com a investigador em fascinen, no ho sabria dir.

Encara i així, els conceptes “d’assimilació” i “d’acomodació” em van costar bastant d’entendre. Després de quasi una hora de parlar-ne i de posar exemples, vaig aconseguir-ho, crec. El primer concepte es refereix a l’acte “d’enganxar” antigues experiències o coneixements amb uns altres que siguin nous. El segon concepte, totalment lligat amb el primer, és l’establiment dels nous coneixements com a correctes i intentar canviar-los pels antics.

Després, amb els 4 factors que intervenen en el procés de desenvolupament, creia que ho tenia tot clar, el problema ha arribat quan hem hagut de fer un cas pràctic on els 4 factors s’enredaven entre ells. Varem treballar bastant aquests factors, i ens inventàrem diversos casos... A la fi, els factors estan tant interrelacionats que pot arribar a ser molt difícil diferenciar-los.

Per una altra banda, no he aconseguit trobar els meus apunts dels estadis de Piaget... Si no ho aconsegueixo, m’hauré de cercar la vida. Com en vam parlar a classe, no ho porto malament del tot; a més que hi ha un esquema penjat al Moodle, crec que em servirà.

Vaig un poc estressada amb totes les feines, sembla que els dies passin volant i no et condeixin les hores de feina. De moment el grup ho portam molt bé, ens costa coincidir, però quan ho aconseguim treballem molt bé.

4 de Novembre de 2011.

Aquesta setmana és un poc especial, ja que el dia 4 no he assistit a classe. Tenia metge a Palma, per tant, no he pogut assistir a Psicologia. El dimecres, però, vam estar parlant den Bandura i del seu aprenentatge vicari. Aquest tipus d’aprenentatge em sembla molt interessant, a més que m’agrada molt pensar en exemples del meu dia a dia com a monitora i educadora a la meva feina, i relacionar casos concrets que he viscut amb la teoria que donem a classe. Quan aconsegueixo fer la relació entre la realitat i la teoria, sembla com si la meva ment es relaxés i parléssim de qualsevol cosa quotidiana. M’agrada veure com jo no som l’única en el mon (perquè crec que tothom, a vegades, ens sentim així) que s’estanca en alguna situació concreta d’on no sap sortir. Jo he arribat a plorar quan me n’he adonat que, després d’intentar reflexionar amb un nen durant mitja hora (o més), el meu esforç no ha servit de res. Trobo que estic començant a fer unes reflexions importants que no m’havia parat a fer temps enrere, però també crec que em deixo portar massa per les situacions. Crec que encara no he arribat a aquest tipus d’equilibri entre una professió i els sentiments d’una cosa personal.

Tothom sempre m’ha dit que després d’un temps de treballar amb infants, ja no fas aquells drames de plorar durant dies quan s’acaba el curs, o algun es dona de baixa... Mentida! O és una mentida com una catedral o jo som una exagerada. No ho he suportat mai, separar-me dels nens que he tingut al meu càrrec. I quan he acabat la meva feina (de monitora d’estiu, etc...) prefereixo no pensar més en els nens i nenes que no tornaré a veure més, perquè em produeix una angoixa molt gran.

M’encanta analitzar les situacions i pensar una i una altra vegada com reaccionaria jo davant d’una situació en concret, o la raó per la qual els nens poden arribar a adquirir una conducta impròpia en un moment determinat o per a la seva edat. En canvi, em preocupa haver de “practicar” amb nens de veritat, és a dir, nens reals, no ninots, que tenen sentiments i que poden quedar marcats tota la vida.

Una altra cosa que encara no he sabut controlar és el fet de veure que una altra persona propera a mi està treballant de manera incorrecte i no saber-li dir que ho podria fer d’una altra manera. També em produeix una angoixa terrible. Quan són coses no gaire importants, doncs no faig cas, però quan són coses grans, com cridar un nen de 11 anys asperger per a que s’assegui a la cadira i pari de molestar als companys. És un petit exemple del que podem veure cada dia i no aconsegueixo entendre perquè no hi ha alguna mena d’entrevista més específica o test de capacitats psíquiques a l’hora de contractar gent, o simplement, encara que anys enrere m’hagués perjudicat, demanar una titulació molt més específica i especialitzada, encara que només sigui per  a treballar de monitor o monitora, ja que els infants que tindrem, com hem dit abans, són reals.

El treball del dia 4, que suposo hauré de fer un altre dia per a posar-me a l’altura dels meus companys, el comentaré amb les reflexions de la setmana que ve.

28 d'Octubre de 2011.

Aquesta setmana hem començat amb el conductisme operant. En un principi era bastant paregut al conductisme clàssic, però a l’hora de realitzar el treball proposat, inventant un exemple de cada tècnica, ens hem trobat que és un poc més complicat que l’altra. És a dir, es fàcil d’entendre, però (ara parlo de mi) és un poc complicat diferenciar cadascuna de les tècniques, perquè en totes hi ha d’aparèixer l’avaluació, la fase d’intervenció i la fase de seguiment, a més d’un reforç (ja sigui positiu, negatiu, de forma material...). A més, també és costós el realitzar un exemple per al primer cicle d’infantil i un altre pel segon. En  els dos casos es fa més senzill el posar un exemple d’un nen o d’una nena amb una conducta que volem modificar, però seguir unes estratègies és un poc més costós.

També, aquesta setmana, he patit un poc. Ja que hem recalcat alguns casos del conductisme operant que no s’haurien de fer mai, i jo he de reconèixer que, sobretot el primer any, des que treballo amb infants n’he fet moltes, de garrafades. Sobretot una em va quedar marcada: la de fer repetir a l’infant un número concret de voltes una frase, ja sigui a la pissarra com al quadern. Idò bé, el meu primer any com a monitora em vaig trobar amb un nen a classe de 7 anys que no em feia res de cas, em tornava boja, i quan el renyava ell no parava de riure i mirar a la resta de companys. Jo em frustrava molt, i en comptes de parlar amb ell sense perdre els nervis, li cridava i el feia copiar a la pissarra, davant la resta, “No faré tonteries” o alguna cosa pareguda. El més increïble de tot això és que al final de l’estiu me l’estimava moltíssim, i a mi em feia més cas que a l’altra monitora (érem dues a l’aula per a 30 infants). També he de reconèixer que quan ja anava cansada de “castigar-lo” d’aquesta manera i em dedicava a parlar més amb ell, vaig notar una millora en el seu comportament, però jo no hi he caigut fins fa poc.

M’agrada molt fer aquests casos pràctics, em semblen difícils “de solucionar” però molt interessants. Tal volta m’agradaria poder compartir més experiències a l’aula amb la resta, casos reals, per a poder compartir opinions entre tots i arribar a alguna solució, si és que hi ha algú que no la tengui.

21 d'Octubre de 2011.

Aquesta setmana ha estat bastant estressant, ja que el meu grup i jo pensàvem que portàvem, el treball que havíem d’entregar avui, molt bé i molt al dia. Bé, doncs després de quedar cada dia, com a mínim dues hores, per a retocar el treball (dimarts estiguérem 7 hores a la UIB, quan aquests dies no tenim classe), en arribar el dijous, després de l’assignatura de Plàstica, a les 20.00h, vam haver de quedar fins les 22.00h per a acabar de retocar el què ens quedava de treball.

El més positiu és que crec que ens ha quedat realment bé; hi ha hagut moments un poc tensos al grup, però ens hem sabut compaginar molt molt bé; no tenim ni idea de la nota que ens espera, però al manco estic molt contenta de la feina feta.

Per una altra banda, les classes teòriques també m’han agradat molt. Hem començat el Conductisme, centrant-nos en Paulov. Ho recordo molt bé de quan ho treballàvem al FP, o sigui que he pogut seguir a molt bon ritme les classes. A més, he tingut la possibilitat d’explicar la teoria a 4 companyes que no ho acabaven d’entendre. Com acabo d’arribar (es pot dir) sovint penso que la gent desconfia un poc de la meva feina o de la meva involucració al Grau; explicant la teoria de classe m’he sentit molt bé amb mi mateixa. Ha estat com demostrar-me que m’agrada el que faig i em preocupo per entendre-ho i per a que els meus companys o entenguin també.

En conclusió, aquesta setmana ha estat un poc “estressant” però ha valgut la pena.