Aquesta setmana és un poc especial, ja que el dia 4 no he assistit a classe. Tenia metge a Palma, per tant, no he pogut assistir a Psicologia. El dimecres, però, vam estar parlant den Bandura i del seu aprenentatge vicari. Aquest tipus d’aprenentatge em sembla molt interessant, a més que m’agrada molt pensar en exemples del meu dia a dia com a monitora i educadora a la meva feina, i relacionar casos concrets que he viscut amb la teoria que donem a classe. Quan aconsegueixo fer la relació entre la realitat i la teoria, sembla com si la meva ment es relaxés i parléssim de qualsevol cosa quotidiana. M’agrada veure com jo no som l’única en el mon (perquè crec que tothom, a vegades, ens sentim així) que s’estanca en alguna situació concreta d’on no sap sortir. Jo he arribat a plorar quan me n’he adonat que, després d’intentar reflexionar amb un nen durant mitja hora (o més), el meu esforç no ha servit de res. Trobo que estic començant a fer unes reflexions importants que no m’havia parat a fer temps enrere, però també crec que em deixo portar massa per les situacions. Crec que encara no he arribat a aquest tipus d’equilibri entre una professió i els sentiments d’una cosa personal.
Tothom sempre m’ha dit que després d’un temps de treballar amb infants, ja no fas aquells drames de plorar durant dies quan s’acaba el curs, o algun es dona de baixa... Mentida! O és una mentida com una catedral o jo som una exagerada. No ho he suportat mai, separar-me dels nens que he tingut al meu càrrec. I quan he acabat la meva feina (de monitora d’estiu, etc...) prefereixo no pensar més en els nens i nenes que no tornaré a veure més, perquè em produeix una angoixa molt gran.
M’encanta analitzar les situacions i pensar una i una altra vegada com reaccionaria jo davant d’una situació en concret, o la raó per la qual els nens poden arribar a adquirir una conducta impròpia en un moment determinat o per a la seva edat. En canvi, em preocupa haver de “practicar” amb nens de veritat, és a dir, nens reals, no ninots, que tenen sentiments i que poden quedar marcats tota la vida.
Una altra cosa que encara no he sabut controlar és el fet de veure que una altra persona propera a mi està treballant de manera incorrecte i no saber-li dir que ho podria fer d’una altra manera. També em produeix una angoixa terrible. Quan són coses no gaire importants, doncs no faig cas, però quan són coses grans, com cridar un nen de 11 anys asperger per a que s’assegui a la cadira i pari de molestar als companys. És un petit exemple del que podem veure cada dia i no aconsegueixo entendre perquè no hi ha alguna mena d’entrevista més específica o test de capacitats psíquiques a l’hora de contractar gent, o simplement, encara que anys enrere m’hagués perjudicat, demanar una titulació molt més específica i especialitzada, encara que només sigui per a treballar de monitor o monitora, ja que els infants que tindrem, com hem dit abans, són reals.
El treball del dia 4, que suposo hauré de fer un altre dia per a posar-me a l’altura dels meus companys, el comentaré amb les reflexions de la setmana que ve.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada